Visitant la inesperada illa de l’anguila

Deixa un comentari
Uncategorized

Una de les illes més petites d’Anguila, al Carib, és la Sandy Island, una diminuta llenca de sorra coral·lina  amb una desena (si arriba) de cocoters que impedeixen que les onades no se l’emporti. Aquesta, com moltes altres illes i atol·lons d’Anguila són espectadors de pedra de les bogeries dels anguilians, que no paren de sortir a la mar per a fer-hi curses.

Aquest territori britànic està considerat com un dels llocs més bonics del Carib: platges verges, vegetació amable, vida tranquil·la, bon menjar, fins fa poc gens d’impostos i gent hospitalària… la majoria dels 13.000 habitants descendents d’esclaus provinents d’Angola. La resta de compatriotes són blancs i alguns mestissos, apart d’immigrants provinents de les illes veïnes ( Jamaica, República Dominicana, St. Kitts & Nevis) o algun americà i britànic. Dels antics habitants de les illes, els arawaks i els carib, només en queden vestigis d’un miler d’anys abans de Crist que ni els primers colonitzadors no van conèixer.

Un dels esports nacionals dels anguilenys (per no dir l’esport oficial i més popular) és la cursa de vaixells. Res és comparable com presenciar una sortida de desenes d’embarcacions de veles grosses i blanques des d’alguna de les meravelloses platges d’aigua turquesa de l’illa. Des del mes de març fins al d’agost se celebren competicions setmanals de diferents categories. Aquests esdeveniments són seguits per una majoria de la població, ja sigui des de l’aigua en una embarcació privada o bé des del cotxe seguint els vaixells per la costa. El que sí que tothom fa igual és la postcursa, que consisteix en una bacanal de barbacoa amb peix i carn i rom local. Aquest és l’esdeveniment més important, de fet, no ens enganyem: endrapar i engatar-se amb una barreja gastronòmica caribenyo-africana-europea i un rom que revifaria al mateix Cristòfol Colom. I tot barrejat amb bona música local i germanor amplificada i augmentada per la ingesta de rom.

Però d’on ve la falera de navegar dels anguilians? Es veu que fa uns segles, la producció de canya de sucre va caure en picat a l’illa i els homes que treballaven en aquestes plantacions van decidir marxar a treballar a d’altres illes veïnes amb més fortuna, com la República Dominicana. La tornada a casa d’aquests homes (ansiosos de tornar a veure les seves famílies) esdevenia una mena de cursa de velocitat per veure qui arribava abans. Aquesta tradició es va anar implantant ràpidament, de tal manera que, les plantacions de sucre van pràcticament desaparèixer i amb elles aquests viatges, però les curses van continuar fins a l’actualitat.

Apart de les competicions oficials, en totes les dates assenyalades del país no hi falten les curses de vaixells, la qual cosa podria semblar ja un pèl excessiu…


 

 

Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s