Viatge al salvatge Est llunyà

Deixa un comentari
Àsia, Europa, història, infrastructures, Rússia, transport

Rússia i els Estats Units tenen més coses en comú del que sembla. Una d’elles és l’excepcional extensió dels seus territoris, essent Rússia el país més gran del món i els Estats Units el tercer (pel darrera del Canadà). Igual que la colonització de Nordamèrica es va fer, sobretot, en direcció l’oest, on els pioners i aventurers anaven movent-se per territoris inexplorats o bé terres ancestrals dels natius, el mateix passava a l’altra banda del món amb el russos. L’expansió natural del russos va ser, sobretot, cap al sud i l’est, la qual cosa va fer que aviat entressin en territoris considerats asiàtics. Curiosament, totes dues potències van acabar expandint-se fins a l’oceà Pacífic.

I com fas, a finals de segle XIX, per a consolidar el territori i garantir la connexió de les noves possessions amb la metròpoli? Doncs sí, les comunicacions ferroviàries. A diferència dels americans, els russos van emprar majoritàriament mà d’obra autòctona, sobretot soldats i convictes provinents dels camps de treball provinents de Sakhalín, per a la construcció d’una línia ferroviària gegantina: la Transsiberiana.

Tot i que actualment té diferents trams i desviacions (Transmanxurià, Transmongolià, etc.) la línia unia Moscou amb Vladivostok a través de més de 9.200 km de via que transcorria, majoritàriament pel sud de la Sibèria. Els treballs es van iniciar per ordre del Tsar Alexandre III el 1891, justament després de concloure la primera línia de tren que unia Moscou i Sant Petersburg. Els treballs van ser ingents, en condicions i entorns extrems, els quals es van iniciar en diferents seccions totes alhora, que anaven acostant-se unes a altres a mesura que les feines s’anaven enllestint. Amb el temps, al costat de les vies s’anaven instal·lant assentaments que acabarien esdevenint pobles i ciutats. El mateix Tsar (i després el seu fill Nicolau II) inauguraven seccions a mesura que s’anaven acabant tot transportant-se in situ amb el ‘tren del Tsar’, un tren extremadament luxós dissenyat especialment per a les necessitats de mobilitat dels caps d’estat.

Un dels punts més crítics de tota aquesta mega-infrastructura va ser la construcció del tram del llac Baikal. Degut a les fortes gelades i la seva profunditat extrema (amb un màxim de més de 1.500 metres) va fer impossible construir-hi un pont i va obligar a construir la via tot vorejant el llac pel seu litoral occidental, prop d’uns cent quilòmetres coneguts amb el nom de Circumbaikal. Però, la cosa no acaba aquí. L’orografia del litoral del llac era molt complexa i abrupta la qual cosa va fer que per a construir el tram ferroviari en qüestió s’haguessin d’esmerçar grans esforços humans, quantitat ingent de diners i centenars de milers de tones de dinamita. Va ser una obra d’enginyeria excepcional per a l’època i, encara ara, atrau nombrosos visitants amants dels trens i la natura. Durant la construcció d’aquest tram, el llac se salvaba mitjançant un transbordador trencaglaç anomenat SS Baikal, el qual podia carregar un parell de trens i els seus passatgers. Malgrat ser un vaixell preparat pel glaç, les temperatures tan baixes d’aquesta part de la Sibèria feia que, en els mesos de fred més rigorós ni el vaixell pogués navegar i el tren hagués de ser estirat per mules sobre el glaç. Realment tota una odisea enmig d’unes de les zones més remotes del món.

Avui, 5 d’octubre de 2016 se celebra el centenari de la finalització de les obres dels Transsiberià.


Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

Esteu comentant fent servir el compte WordPress.com. Log Out / Canvia )

Twitter picture

Esteu comentant fent servir el compte Twitter. Log Out / Canvia )

Facebook photo

Esteu comentant fent servir el compte Facebook. Log Out / Canvia )

Google+ photo

Esteu comentant fent servir el compte Google+. Log Out / Canvia )

Connecting to %s